ESPORT I MODERNITAT: Els cal·ligrames tennístics de Carles Sindreu (VI)

Carles Sindreu un activista de la cultura i l'esport per Carme Arenas (II)

L’activitat periodística de Sindreu al llarg de la seva vida caminarà paral·lela a la seva activitat literària. Als 17 anys publica la seva primera novel.la curta En Jordi i la Nuri, al setmanari En Patufet. I l’any 1921, amb Antoni Escuder, L’Auca del barri de la Salut. La seva obra de preguerra comprèn Radiacions i Poemes (Barcelona, Llibreria Catalònia, 1928), amb un pròleg de Rossend Llates, coberta i il·lustracions de Ramon de Capmany i ornamentació -no firmada- d’Enric C. Ricart; La clàxon i el camí (Badalona, 1931), subtitulat Diari d’un humorista, amb pròleg de Josep M. de Sagarra, llibre de proses que inclou una semblança humorística de Ramon Gómez de la Serna, i que fou saludat per Giménez Caballero a La Gaceta Literaria i per Josep M. Junoy a D’Ací d’Allà; i Darrera el vidre (Barcelona, L’Amic de les arts, 1933), volum de poemes que acusen l’impacte del surrealisme, amb pròleg de Carles Riba, epíleg de Josep V. Foix i il·lustracions de Joan Miró. Amb aquest llibre quedà finalista del Premi Folguera, 1933. Durant els anys trenta duu a terme diverses activitats. Inicia la col·lecció de retrats infantils de grans homes, també el seu arxiu “1900". Va ser un dels impulsors d’ADLAN, amb Prats, Gomis, Sert, Gasch, Foix, Montanyà, etc. Col·laborà amb S. Gasch i Josep M. Junoy en la formació dels “Amics del Circ”. Els responsables de la publicació El Mirador li encarregaren les activitats del Conferència Club, on conegué André Maurois, René Benjamin, Paul Éluard, Ramón Gómez de la Serna, Arnold Schoenberg, entre molts d’altres. Després de la Guerra Civil continua la seva activitat d’escriptor. Publica un llibre sobre el tennis de la salut -La singular història d’un club de tennis (1952)-, on mostra la seva capacitat per interrelacionar diferents camps com la literatura, l’esport, la creació artística, en reunir col·laboracions de Josep M. de Sucre en un text i dibuixos d’Aguilar Moré, Opisso i Dolors Mode.

El 1954 publica la novel·la El Senyor Joanet del Guinardó a Ed. Selecta -novel·la reeditada en edició facsímil el 2003 per la Cooperativa Cultural Rocaguinarda- i el 1960 Les figures del pessebre de l’Ametlla del Vallès.
Els seus poemes van ser recollits pòstumament en un volum, Obra poètica, I (Barcelona, Llibres del Mall, 1975) amb pròlegs de C. Riba, J. V. Foix, R. Llates, J. Oliver i J. Brossa i il·lustracions de J. Miró. El 1996, arran de la inauguració a Girona de l’exposició A mitja veu -que es presentà també el dia 27 a Barcelona, a la Galeria Eude-, es publicà el llibre de poemes Si veus que neva, desperta’m. Dones de la meva vida. I no s’han arribat a publicar: Coses de l’Ametlla i del Vallès, La venus ortopèdica i altres contes, etc.
Al llarg de la seva vida, a part de les publicacions ja esmentades, va col·laborar també a: El Be Negre, Mirador, Revista de S’Agaró, D’Ací d’Allà, La Vanguardia, El Noticiero Universal, Xut!, Das Quershnitt de Berlín, etc. A més, exercí la publicitat de firmes com Myrurgia, El Dique Flotante o Roca Joiers, entre d'altres, i regentà un negoci d'antiquari.

ESPORT I MODERNITAT: Els cal·ligrames tennístics de Carles Sindreu (V)

Carles Sindreu, un activista de la cultura i de l’esport per Carme Arenas (I)


Carles Sindreu i Pons (1900-1974), fill d'una família benestant barcelonina que es dedicava al negoci de cotons i nebot de l'escriptor vuitcentista Joan Pons i Massaveu, que l'influencià, per bé que fou encaminat al seguiment del negoci familiar, no hi mostrà massa inclinació i, ben aviat, decidí dedicar-se a la literatura:

"En la lluita -si lluita pot dir-se'n- entre el meu pare i el meu oncle va guanyar l'oncle, però en realitat no hi va haver ni vencedors ni vençuts"5.

Als anys 20 trobem el jove Sindreu que participa del món cultural barceloní i que comença alternant la seva producció poètica amb les col·laboracions periodístiques, majoritàriament de tema esportiu, de primer a La Publicitat i, el 1925, entra com a col.laborador fix a la nova revista esportiva L'Esport Català com a encarregat de la secció de tennis i, amb el pseudònim de Fivalle(r), hi publica -entre el 16 de juny i el 27de desembre de 1926- 28 cal·ligrames de tema tennístic, un cal.ligrama futbolístic (17.II.1927) dedicat a 'Samitier'. També mots encreuats, una auca tennística, la lletra d'una cançó titulada El tennis amb l'especificació -amb música de xotis-, una peça curta de teatre tennístic Intermezzo, a part d'una cinquantena d'articles majoritàriament referits al món del tennis.

L'Esport Català començà la seva publicació el 7 d'abril de 1925 i durà fins a l'octubre de 1927. Va ser l'antecedent imediat de La Nau dels Esports i de La Rambla, que el varen succeir. Fou una de les publicacions més importants referents a esport i comptava amb una redacció molt brillant: Vicenç Bernades, Joaquim Ventalló, Just Cabot, Carles Sindreu i el dibuixant Alfons Roca, entre d'altres.

Tant a L'Esport Català com a La Nau dels Esports una de les seccions més polèmiques fou la de tennis, a càrrec de Fivaller.

Aquesta diversificació en la manera de presentar les seves col·laboracions ens fa pensar en una personalitat, la de Sindreu, molt activa i en consonància amb el moment cultural que viu Catalunya, molt il·lusionat en la modernització i en la creació d’infrastructures culturals sòlides, una personalitat que busca dir coses de maneres ben diferents, de ser original i, per bé que es tracta d'un autor ben jove, podem dir que és una mostra clara del que serà la seva trajectòria literària i cultural, que tant el Sindreu escriptor com el Sindreu activista cultural que fou, sempre el perseguí el mateix objectiu:

"un visible desig de trencar motllos -en el possible-, i un afany de dir les coses d'una manera nova, viva, directa, una mica agressiva i sobretot ben esquemàtica"6.

D'aquí la intenció de Sindreu d'emprar el cal·ligrama com una forma nova que li permet concretar allò que vol dir sense necessitat de retòrica i, a la vegada, amb una fórmula del tot innovadora en el terreny periodístic.



5 i 6. SINDREU, CARLES. " Carta a S. Gasch" A: Sindreu, Carles. Obra Poètica I. Barcelona, Editorial Mall, 1975, p.6

ESPORT I MODERNITAT: Els cal·ligrames tennístics de Carles sindreu (IV)

Context històric per Carme Arenas (III)


Cal tenir present que és la burgesia qui promou la pràctica de l'esport. Si repassem els llocs d'inici d'alguns esports veurem que coincideixen en les ciutats que tenen una indústria pionera ( cas de Barcelona: tennis, polo; Terrassa: hoquei; Terrassa- Sabadell: waterpolo; Badalona: bàsquet; Palamós: futbol, etc.) o una burgesia prou forta, com és el cas de Catalunya, Madrid, Bilbao).

Devem a Josep Elias i Juncosa, conegut amb el pseudònim de "Corredisses", a través dels seus articles esportius a La Veu de Catalunya, el criteri de catalanitzar els noms anglesos emprats normalment en el món de l'esport, amb l'assessorament de les persones que el podien orientar amb més bon criteri -d'entre les quals mossèn Antoni M. Alcover, lingüista, impulsor i coautor del Diccionari català-valencià-baleari la demanda explícita per tal que aquest criteri fos seguit pels altres professionals de la premsa esportiva. Així començaren a circular mots com sport, o cós; i les capçaleres Xut! (1922), Orsay (1924) o Faut! (1924), que sens dubte responen a la forma fonètica catalana dels mots shoot, off side i faut, són bona mostra dels manlleus de la llengua anglesa que, després d'haver sofert les deformacions més pintoresques, són assimilades amb tota normalitat.

Durant aquest període, la pràctica de l'esport ja és ben institucionalitzada, i pel que fa a alguns esports -com és el cas del futbol-, bastant generalitzada; però a diferència de com l'analitzaríem avui, que s'ha convertit en un element massificador i alienador de la societat on hi estan en joc multiplicitat d’interessos no sempre esportius, aleshores fou presentat com un element dinamitzador, igualitari i de modernització de la societat. Sens dubte hi contribuí l'interès de la intel·lectualitat per la pràctica esportiva, la qual sabé establir de seguida el binomi intel·ligència-esport com una constant.

Escriptors adscrits a l'avantguarda com Carles Sindreu, Joaquim Folguera, Sebastià Sanchez-Juan, Francesc Trabal o Josep V. Foix: o poc proclius a l'avantguarda, com Josep Carner, Guerau de Liost, Josep M. de Sagarra o Josep M. López Picó havien manifestat interès per l'esport en les seves composicions. La pràctica de l'esport era vista, per noucentistes i avantguardistes, com un signe de modernitat, de progrés, de 'civilització', un veritable referent del món anglosaxó que E. d'Ors tant havia elogiat en les seves Glosses i, per als avantguardistes, la pràctica de l'esport era, més que altra cosa, també garantia d'intel·ligència i de gust artístic, i una alternativa per als joves, tal com ho explicita el “Manifest Groc", signat el març de 1928 per Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà.

Seria oportú recordar aquí també el mític combat de boxa entre Arthur Cravan i Jack Jonson, celebrat a Barcelona el 23 d'abril de 1916, entès com un acte de provocació dadaista.

Dins d'aquest panorama prolífic i encoratjador de la premsa esportiva catalana, destaquem dues opcions que ens interessen especialment: l'opció de l'escriptor sense vinculació a l'avantguarda que, en les seves col.laboracions de tema esportiu, crea lligams i paral.lellismes entre la pràctica esportiva i la modernitat, tot introduint refle- xions i advertint de possibles perills: és el cas de Josep M. de Sagarra. I la de l'escriptor que, des de posicions avantguardistes, exerceix la modernitat buscant fórmules noves i originals per acostar l'esport a la societat i d'aquesta manera popularitzar-lo, com és el cas de Carles Sindreu. Ambdues posicions, però, coincideixen en el fet de destacar la importància social de l'esport i manifesten profundes esperances pel que fa a la pràctica esportiva com a regeneradora social.

ESPORT I MODERNITAT: Els cal·ligrames tennístics de Carles Sindreu (III)

Context històric per Carme Arenas (II)

L'augment de diaris i revistes comportarà l'aparició d'un nou tipus de periodista que, per primera vegada, es planteja la possibilitat de viure de la professió i, a més, la forta demanda farà possible un fenomen encara més interessant: el compromís i l'interès de molts escriptors del moment pel periodisme, també de tema esportiu. Efectivament, si repassem els integrants de les redaccions de molts d'aquests diaris i revistes esportives, toparem amb noms de primer ordre en el terreny literari, com el de Josep M. de Sagarra, Carles Sindreu, Carles Soldevila, Antoni Rovira i Virgili, Just Cabot, Valentí Castanys o Alfons Roure; entre d'altres, els quals aportaren un periodisme nou, fresc i intel.ligent, un periodisme amb estil propi que anava més enllà de la notícia puntual i candent, i que aportava una refexió, una anàlisi i una novetat en els plantejaments i en les formes. Aquesta, podríem dir-ne literatura periodística, efímera per naturalesa, també comportarà un model de llengua que

"a la llarga (...) s'ha convertit en el model més viable de català literari. Després de tanta gesticulació vehement i de tant d'esforç idealitzant, una sèrie d'escriptors van aconseguir dir coses plausibles i interessants a la premsa. Sense pretensions, van obrir un espai literari vivíssim, capaç de capturar l'espectacle canviant de la vida contemporània. Enmig del sorral de l'anècdota periodística hi veiem cristal.litzar de sobte la reflexió o la màgia verbal que converteix l'article en una mena d'assaig, de conte o de poema desclasificat" .3

L'interès dels escriptors i intel.lectuals catalans pel tema esportiu, que es manifesta no només en el periodisme sinó també, i d'una manera important en la literatura, avui ens sorpèn i ens obliga a analitzar el fenomen en clau històrica. Catalunya, gràcies a la industrialització, fou la pionera en el coneixement i la pràctica de l'esport en tot l'Estat espanyol. Ja al


"segle passat, a Catalunya, es feien algunes competicions que potser ja es poden qualificar d'esportives. Es tractava de professionals que lluitaven als frontons en partits de pilota basca, o de curses a peu entre els rivals de dos pobles. També hi havia curses de cavalls a l'hipòdrom més que com a esport, com a espectacle dels propietaris de les quadres, i encara alguns afeccionats a la mar, els de millor posició econòmica, navegaven en els seus iots, i la resta vogaven en diverses embarcacions sense cap pretensió esportiva. La cacera i l'equitació eren practicades per l'aristocràcia únicament com a nota de distinció.
Les sales de gimnàstica i els seus professors van difondre, a poc a poc, el concepte d'entrenament. Algú que només hi acudia per millorar la salut, s'adonà que un bon estat físic li permetia gaudir practicant altres esports" .4

3.- OLLÉ, M. “Literatura que va ser efímera”. El Periódico. Suplemat Llibres [Barcelona], 146, (1 juny 2001).

4.- ELIAS I CAMPINS, RAIMON. Josep Elias i Juncosa “Corredisses”. Un percursor de l’olimpisme català. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria General de l’esport, 1992, p. 6.

ESPORT I MODERNITAT. Els cal·ligrames tennístics de Carles Sindreu (II)

Context històric, per Carme Arenas


Durant els anys 20 i 30, coincidint amb el projecte noucentista de la Catalunya ciutat, Barcelona, i de retruc tot Catalunya, visqué una gran eclosió cultural i política que tingué la seva repercussió en tots els àmbits de la cultura i, d'una manera especial, en el món periodístic, el qual visqué el seu millor moment de tota la història, tant per la quantitat de publicacions com per la diversitat i qualitat aconseguides.

És ben conegut el paper fonamental que exerciren publicacions com La Veu de Catalunya, La Publicitat, Mirador, La Nau o D'Ací d'Allà, entre moltes altres, en els terrenys cultural i polític; però si furguem en el camp de les publicacions esportives ens adonarem que existiren com mai un gran nombre de publicacions: concretament, en el període que va de 1920 a 1938, trobem 30 capçaleres de revistes o diaris de tema esportiu, 8 de les quals són de to satíric i humorístic, la immensa majoria catalanes (només quatre són en castellà ).1
Aquest fenomen, lluny de sorprendre'ns, queda explicat, tal com han assenyalat Josep M. Huertas i Carles Geli, pel fet que

"Catalunya estava transformat-se profundament: la renaixença i el modernisme havien recuperat i vertebrat culturalment, encara amb un component sentimental i bohemi important, una societat que la Mancomunitat de Catalunya va posar en solfa amb la voluntat racionalista i estructural gairebé malaltissa del noucentisme. La Mancomunitat farà d'estat modern, atès que Madrid no acaba de donar solucions a aquella burgesia catalana que, agrupada en el que es pot considerar el primer gran partit modern, la Lliga Regionalista, va saber agafar a temps la revolució industrial que transformava Europa, però que no quallava a Espanya. (...) Tanmateix, el país es modernitzava. (...) La modernitat -sempre relativa- arriba amb les carreteres, l'electrificació, els trens, els avions... L'electricitat envaeix les llars: canvia el concepte del temps (...) Més temps per viure un xic millor voldrà dir la possibilitat se dedicar-ne una part al lleure, fet que es traduirà en un increment de l'associacionisme (casinos, ateneus, centres excursionistes, clubs esportius...) i en la popularització dels espectacles, incloent-hi els esports de masses. (...) Barcelona sintetitza tot això, potser, en l'exposició Internacional del 1929" 2

1. TORRENT, JOAN; TASIS, RAFAEL. Història de la premsa catalana. Barcelona. Editorila Bruguera, 1966, vol. 1.

2. HUERTAS, JOSPE M; GELI, CARLES. "Mirador", la Catalunya impossible. Barcelona: Editorial Proa, 200. (Biblioteca Literària. Estudis; 4) pp. 12 -13

ESPORT I MODERNITAT. Els cal·ligrames tennístics de Carles Sindreu (I)

Presentació

La industrialització va convertir Catalunya en la pionera del coneixement i la pràctica de l’esport a tot l’Estat espanyol, una activitat entesa com a element dinamitzador, igualitari i de modernització de la societat, així com una garantia d’intel·ligència i de gust artístic.

El món periodístic català, especialment l’esportiu, va viure el seu millor moment durant la gran eclosió cultural i política que va patir Catalunya durant els anys 20 i 30, coincidint amb el projecte noucentista i la modernització del país a tots els nivells. En aquest context, i motivat per la incorporació de molts escriptors a les redaccions dels diaris i revistes esportives, va sorgir una ‘literatura periodística’ que aportava una reflexió i una novetat en els plantejaments
i en les formes.

La professora Carme Arenas ens acosta la figura i l’obra d’un d’aquests escriptors en el llibre Esport i modernitat. Els cal·ligrames tennístics de Carles Sindreu. Es tracta de la quarta entrega de la col·lecció “Textos de Cultura i Esport” que edita la Secretaria General de l’Esport amb la voluntat de recuperar obres i autors que ens ajudin a entendre la història de l’esport a Catalunya per poder copsar l’èxit actual de la nostra nació com a país esportiu, i a fixar el camí de futur.

En aquest panorama encoratjador de la premsa esportiva catalana, Carles Sindreu s’alinea amb el grup d’escriptors que, des de posicions avantguardistes, exerceix la modernitat buscant fórmules noves i originals per acostar l’esport a la societat i popularitzar-lo.

Carme Arenas, una especialista en la matèria, ens parla en el llibre del Sindreu activista de la cultura i de l’esport, que va fer col·laboracions de tot tipus a la revista esportiva L’Esport Català, entre les quals destaca la publicació de 28 cal·ligrames de tema tennístic. Es tracta d’una composició poètica mai utilitzada fins el moment en el món del periodisme que va introduir un nou llenguatge periodístic visual i dinàmic que potenciava la dimensió visual del text.

Gràcies a l’ampli coneixement i experiència de Carles Sindreu com a practicant d’aquest esport, l’estudi dels cal·ligrames permet establir un panorama global del tennis del moment a Catalunya a través de les figures masculines i femenines d’aquesta modalitat al nostre país o a l’estranger, als quals retrata de manera sintetitzada i en múltiples estructures utilitzant la bonhomia i l’humor. Arenas també ens descobreix la personalitat d’un Sindreu inquiet, il·lusionat en la modernització i desitjós de trencar motllos.

Rafel Niubò i Baqué
Secretari general de l’Esport

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP
Arenas, Carme
Esport i modernitat : els cal·ligrames tennístics de Carles Sindreu. - (Textos de cultura i esport ; 4)
Inclou 28 cal·ligrames de Carles Sindreu publicats entre els anys 1925 i 1926 a L'Esport català
Bibliografia. Índex
ISBN 84-393-6838-0
I. Sindreu i Pons, Carles. Poesia. Seleccions II. Consell Català de l'Esport
III. Títol IV. Col·lecció: Textos de cultura i esport ; 4
1. Sindreu i Pons, Carles 2. Poesia visual catalana 3. Esports en la literatura
849.9:796.342

CULTURA I ESPORT

La Secretaria General de l'Esport publicà l'any 2005 per a tots els afeccionats i estudiosos, una selecció de documents d'autors i d'institucions rellevants de la història i el desenvolupament de l'esport a Catalunya. Cada número, de caràcter monogràfic, és obra d'un especialista.
Avui volem encetar la parcel·la periodística de Carles Sindreu reproduint en diferents capítols el llibre Esport i modernitat. Els cal·ligrames tennístics de Carles Sindreu, del qual n'és l'autora Carme Arenas, la millor coneixedora de l'obra de Sindreu. Aquells que ja heu entrat a l'univers pristinià ja n'heu pogut fer un tast en partits anteriors.

Pels qui sou nouvinguts (i benvinguts) bon match.


TEXTOS DE CULTURA I ESPORT

Números publicats:

1. La Mancomunitat de Catalunya i la política esportiva, a cura de Carles Santacana.
2. Emili Mira i els orígens de la psicologia de l'esport, a cura de Conrad Vilanou i Xavier Laudo.
3. Els orígens de la natació esportiva a Catalunya, a cura de Xavier Pujadas.
4. Esport i modernitat. Els cal·ligrames tennístics de Carles Sindreu, a cura de Carme Arenas.